Comentari de text: Els indis

ELS INDIS

Els «indis» americans són ja gairebé només un record, encara que han tingut un paper molt rellevant en la història del país. Els conqueridors que van arribar aquí al segle XV es pensaven que anaven a les Índies, i per això van anomenar indis els nadius. La història d’aquests pobles des d’aleshores, resumint-la dràsticament, és la història d’una gent (els conqueridors espanyols, francesos i anglesos) que necessitaven terres i riqueses, i d’uns altres (els nadius) que per tant havien de recular cap a l’oest, sisplau per força, i que finalment han perdut les terres completament i ara són ja només objecte de curiositat «arqueològica» o museística («els nobles salvatges») o de menyspreu i d’enuig (simplement «els salvatges») de part dels «blancs». Les pressions brutals van començar el 1829. A l’hivern de 1838-39 l’exèrcit federal foragita més de 40.000 cheroquees (del territori de l’actual Geòrgia) per un interminable «camí de llàgrimes» que costarà la vida a diversos milers. Els seminoles de la Florida seguiran el mateix destí.

Després de la guerra civil entre esclavistes i antiesclavistes (1861ss), els nadius seran els més malparats: des de 1887 fins ara mateix se succeeixen les lleis de «repartiment» (és a dir d’expropiació) de terres, alhora que els indis van quedant cada cop més esbarriats i delmats.

Algun científic i sobretot algun polític i alguna persona del carrer encara es pregunten, sense dissimular el menyspreu i la indignació, «què caram volen» o «què n’hem de fer» dels indis. La llei universal i eterna de la conquesta, de la necessitat d’espai, de l’ànsia de poder i de riquesa. El cas és que amb ells s’han perdut unes 300 llengües que parlaven i innombrables dialectes. Avui queden unes quantes comunitats d’indis en reserves, indrets generalment muntanyosos i més o menys «independents»: mantenen amb l’Estat relacions de cosoberania i els forasters que s’endinsen en una reserva tenen prohibit el pas en certs llocs que els nadius es reserven amb més intimitat.

L’Estat, en compensació de les malvestats històriques, els paga una certa quantitat de diners que per a molts són suficients per viure, i aquesta mesura més aviat juga contra ells: viuen aïllats i sense cap estímul econòmic ni cultural, amb la qual cosa es van esllanguint com a individus i com a comunitats. Sembla que l’alcoholisme és problema habitual.

 Joan Solà, fragment d’una conferència publicada dins Les claus del canvi lingüístic,
Alacant, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2002.

 

Esta entrada fue publicada en ALUMNADO, PROFESORADO y etiquetada , , , . Guarda el enlace permanente.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>